La millora en el diagnòstic de la síndrome de dèficit de testosterona en homes permet iniciar el tractament precoçment

La síndrome de dèficit de testosterona (SDT) és una síndrome clínica i bioquímica associada a l’edat avançada. Aquesta es produeix per una baixada gradual dels nivells de testosterona que repercuteix en l’àmbit sexual, produint un descens del desig sexual i de les ereccions matutines, així com la disminució de la qualitat i freqüència de les ereccions. També pot afectar l’esfera psíquica, amb tendència a la depressió, apatia, pèrdua d’autoconfiança, fatiga i irritabilitat.

En els darrers anys, s’ha experimentat un augment en el diagnòstic de l’SDT en tractar-la cada cop més com una malaltia. “Abans, la síndrome de dèficit de testosterona era poc coneguda, ja que hi havia un problema cultural per identificar-la. Molts símptomes eren considerats tant pels homes, com pels propis metges, com a conseqüència normal de l’edat i no com una patologia que es pot tractar”, explica el Dr. José Rodríguez Tolrà, responsable de la Unitat d’Andrologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Una patologia que afecta el 10% de la població masculina més gran de 40 anys, encara que el nombre d’afectats és més alt quan l’home envelleix, percentatge que es preveu que augmenti amb el pas del temps a causa de l’envelliment de la població.

Aquesta malaltia no només comporta efectes negatius en l’àmbit sexual i psicològic, sinó que també pot provocar problemes físics com són una disminució de la massa muscular, que es tradueix en pèrdua de força, augment del greix corporal, especialment en la zona visceral, i una disminució de la densitat òssia, que pot convertir-se en fractura patològica. “La testosterona regula processos de l’organisme com la formació dels músculs, la regulació del greix i de la insulina i la funció sexual. Així, l’alteració dels seus nivells produeix efectes perjudicials, els quals poden variar des de molèsties que afecten la qualitat de vida de l’home, fins a patologies greus com ara la diabetes mellitus tipus II o malalties cardiovasculars”, adverteix el Dr. Rodríguez.

“El seu diagnòstic és tan senzill com realitzar una analítica de sang que ens determina els nivells de testosterona del pacient”. A partir d’aquí, s’inicia un tractament substitutiu que consisteix en el subministrament de testosterona per aconseguir que la persona recuperi els nivells fisiològics normals de testosterona en sang. L’administració es pot realitzar per dues vies: la transdèmica en forma de gel que s’administra cada 24 hores o de pegat cada 48 hores, i la intramuscular, cada 12 setmanes. Si el malalt respon bé al tractament, que és el més freqüent, tota la simptomatologia millora.

L’Hospital Universitari de Bellvitge és pioner en la realització de diferents recerques sobre aquesta patologia. Un dels últims estudis publicat a la revista Andrology ha demostrat com el tractament substitutiu de testosterona millora significativament la densitat mineral òssia minvada pel dèficit de testosterona. “Aquest és un resultat molt positiu, ja que la densitat mineral òssia és un dels efectes més negatius de la síndrome de dèficit de testosterona. Aquest any també vam demostrar com la falta de testosterona era un factor de risc de fractura de maluc en homes d’edat avançada”, indica el Dr. Rodríguez, autor de les investigacions. Aquesta recerca, que s’ha publicat a les Actes Urològiques Espanyoles de l’Associació Espanyola d’Urologia, concloïa que els nivells de testosterona són indicadors independents de fractura de maluc osteoporòtic en gent gran.

Notícies relacionades |Noticias relacionadas | Related news

Comments are closed.

Home | eHub | Email