La depuració renal en malalts crítics amb síndrome cardiorenal millora la supervivència

La síndrome cardiorenal es defineix com aquella situació en què la disfunció del cor o del ronyó, tant de forma aguda com crònica, pot induir la disfunció d’un altre òrgan. El 30% de pacients que ingressen als hospitals amb un quadre d’insuficiència cardíaca descompensada i entre un 9% i un 54% dels que ingressen amb síndrome coronària aguda presenten al mateix temps disfunció renal. De la mateixa manera que el 60% dels malalts amb fracàs renal agut presenten un cert grau d’insuficiència cardíaca.

Es tracta d’una malaltia que fins fa poc ha estat insuficientment considerada des d’un punt de vista global, tot i la seva gran prevalença. “En la darrera dècada, l’elevada prevalença i la gravetat de la síndrome cardiorenal han permès que aquesta sigui reconeguda com una entitat pròpia. Aquest reconeixement permet facilitar el seu diagnòstic precoç i optimitzar-ne el tractament, obtenint com a resultat una millora clara de l’esperança de vida d’aquests pacients”, explica el Dr. Xosé Luís Pérez, metge del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

Existeixen diferents tractaments per a les manifestacions de la síndrome cardiorenal depenent de la gravetat i de les característiques de cada cas. Aquestes van des de l’ús de diferents tipus de fàrmacs fins a procediments invasius com són les tècniques d’ultra-filtració o de diàlisi. En els pacients amb insuficiència cardíaca aguda (és a dir, malalts crònics) la tècnica emprada és la ultrafiltració, la qual consisteix a extreure el líquid renal. D’altra banda, també s’ha demostrat que, en els malalts que han estat operats de cirurgia cardíaca, el tractament amb hemofiltració millora significativament el seu pronòstic. L’hemofiltració són les tècniques contínues de reemplaçament renal, és a dir, la diàlisi continua.

En aquest sentit, el passat dijous 10 d’octubre, a l’Hospital Universitari de Bellvitge es va celebrar el simposi “Síndrome cardiorenal: noves perspectives en la teràpia renal substitutiva”, organitzat pel Dr. Xosé Luís Pérez i el Dr. Joan Sabater, metges del Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Un dels temes destacats de la reunió va ser el paper de les teràpies de reemplaçament renal continu en malalts crítics quan la fallada cardiorenal és resistent al tractament farmacològic. Així mateix, també es van establir protocols de detecció precoç del fracàs renal i de les possibilitats terapèutiques existents. El simposi va comptar amb destacats experts internacionals, com ara el Dr. John Kellum, de l’Hospital Universitari de Pittsburgh; el Dr. Bradley Bart, cardiòleg del Hennepin County Medical Center de Minneapolis; la Dra. Catherine Bouman, de la Facultat de Medicina de la Universitat d’Amsterdam; el Dr. Josep Comín, coordinador de l’àrea d’insuficiència cardíaca de l’Hospital del Mar; el Dr. Jordi Ordóñez, catedràtic de bioquímica de l’Hospital de Sant Pau i el Dr. Aníbal Marinho, del Centro Hospitalar do Porto.

Actualment, l’aproximació de diagnòstic està basada en paràmetres clínics i biomarcadors clàssics, com ara la creatinina. “La investigació en la cerca de nous biomarcadors és molt important ja que ens permetrà intervenir més precoçment, evitant la progressió d’aquestes afeccions”, assegura el Dr. Joan Sabater. Paral·lelament a l’activitat investigadora, també resulta clau l’abordatge multidisciplinari del tractament de la síndrome cardiorenal. És per això, en aquest procés hi participen metges intensivistes, nefròlegs, cardiòlegs, cirurgians cardíacs i bioquímics, entre d’altres.

L’associació d’insuficiència cardíaca i renal marca un pitjor pronòstic de l’evolució del pacient tant a curt com a llarg termini. Així, per exemple, els malalts amb insuficiència renal crònica en diàlisi tenen 10 vegades més probabilitat de morir per una causa cardiovascular que la població normal. Segons els experts, el 10% dels malalts sotmesos a cirurgia cardíaca presenten un fracàs renal agut en el post¬operatori, fet que suposa multiplicar per 6 el risc de mortalitat. “Donada la importància de la malaltia, la tasca d’investigació i recerca per a la millora de les tècniques diagnòstiques i terapèutiques resulta essencial per tal d’augmentar la qualitat de vida d’aquests pacients”, explica el Dr. Xosé Luís Pérez.

Notícies relacionades |Noticias relacionadas | Related news

Comments are closed.

Home | eHub | Email