Eduard Jaurrieta

Eduard Jaurrieta

El Dr. Eduard Jaurrieta és una de les personalitats destacades que han marcat la història de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Amb motiu de la seva jubilació i de l’homenatge que se li retrà el proper dimarts, parlem amb ell per saber com viu aquest moment.

– Quin record conserva dels seus inicis al nostre hospital?

– Vaig entrar com a resident al Servei de Cirurgia General i Digestiva, que dirigia el doctor Sitges, l’any 1974. Encara estàvem en ple franquisme, i l’ambient de treball era molt diferent. Hi havia una gran disciplina, molta rigidesa, però també un molt bon nivell.

– Vostè va destacar des de jove per ser un cirurgià incoformista, que sempre s’atrevia amb nous reptes. Va haver de superar molts obstacles?

– Sempre que ets innovador tens problemes. Has de trencar amb les inèrcies dels que estan acostumats a fer sempre el mateix. Jo vaig tenir la sort de treballar un temps amb el doctor Sitges Serra, el fill del meu cap, que tenia també molta empenta per a nous projectes. En aquella època vam impulsar moltes innovacions a l’hospital, la nutrició parenteral, els estudis metabòlics, i també, com és sabut, el trasplantament de fetge amb el Dr. Carles Margarit i tot un equip molt motivat.

– Què va canviar després del gran ressò d’aquell primer trasplantament?

– Allò va tenir un impacte descomunal a nivell mediàtic i popular perquè en aquell moment gairebé ningú pensava que fos possible fer un trasplantament de fetge a Espanya. Les coses ja mai van ser com abans. En certa manera va ser injust, perquè altres metges estaven fent també coses molt importants i mai van tenir aquesta fama.

– En etapes posteriors, vostè dirigia el Servei de Cirurgia General i Digestiva i assumiria la direcció mèdica de l’Hospital. Què va representar per a vostè fer el pas a la gestió sanitària?

– M’ho vaig pensar molt, però finalment vaig decidir acceptar. Com a cap de servei, la gran idea que sempre ja em va guiar va ser la de l’eficiència. Sempre he estat un gran defensor de la sanitat pública, no he tingut altres vinculacions fora del sistema públic, i sempre he pensat que la millor manera de defensar-la és garantir que sigui un sistema realment eficient. Després, quan el Dr. Soley em va demanar que assumís la direcció mèdica, vaig tractar de seguir també aquest camí, igual que més endavant quan vaig tenir responsabilitats directives a l’ICS.

– També ha estat professor de moltes generacions de nous metges i cirurgians. Què ha representat per a vostè la tasca docent?

– Ha tingut dues grans vessants: d’una banda la formació de residents, que vaig començar no molt després d’acabar la meva pròpia residència l’any 1976, i, d’altra banda, la tasca universitària a partir del 1982 com a professor associat i després professor titular i com a catedràtic. Durant tots aquests anys he intentat no ensenyar només tècniques, sinó també valors. Ha estat una dedicació que m’ha fet molta il·lusió.

– Com veu l’evolució de la cirurgia en els darrers anys, amb innovacions com ara la cirurgia robòtica.

– No és que ara hi hagi innovacions, sinó que contínuament n’hi ha hagut en els últims cinquanta anys. Han anat apareixent els trasplantaments, la laparoscòpia, la cirurgia robòtica… ha estat un progrés constant. La tecnologia actual exigeix als cirurgians una corba d’aprenentatge llarga, però quan s’adquireix l’expertesa això es nota en la millora dels resultats de la cirurgia.

– Comparteix l’opinió que la sanitat s’ha deshumanitzat i cal tornar a una medicina més propera?

– Jo no parlaria de deshumanització en general. Això depèn de cada persona. De fet, fa cinquanta anys ja se’n parlava, del problema de la deshumanització. Sempre hi ha professionals que tracten els pacients amb proximitat i confiança, que riuen i es preocupen amb ells, i altres que els tracten despectivament. En tot cas, totes les iniciatives per impulsar una major humanització em semblen bé.

– Com veu les noves generacions de metges?

– Els temps han canviat. Ara la filosofia és diferent de la de la nostra època. Abans fèiem jornades llarguíssimes al quiròfan, mai hi havia horaris que valguessin. Ara és diferent, però això no vol dir que ara no hi hagi també grans professionals. Veig molta dedicació i il·lusió en molts d’ells.

– La seva manera de ser i treballar ha deixat alguna empremta al nostre hospital?

– M’agradaria pensar que sí. Suposo que tots deixem alguna cosa. Espero haver influït en el meu estil de treball i en aquesta filosofia de defensa de la sanitat pública.

– Què farà després de la jubilació?

– Viure amb tranquil·litat, perquè ja vaig anar estressat durant molts anys. Em dedicaré a llegir, a jugar a escacs, i a gaudir de la família i sobretot dels meus set nets.

19 de febrer de 2018

Més Notícies | Más Noticias | More news

Comments are closed.

Home | eHub | Email