Anusha Konetti: “Sóc aquí gràcies al mateix Vicente Ferrer i a un cúmul de casualitats”

L’HUB i la Fundació Vicente Ferrer (FVF) fa més de dos anys que tenen formalitzat un conveni de col·laboració, per tal que els professionals sanitaris d’ambdues organitzacions desenvolupin programes de cooperació.

Fruit d’aquesta relació institucional, el mes de març de 2011, l’IDIBELL i l’FVF van signar un conveni de col·laboració que inclou un programa que ofereix la possibilitat a estudiants en l’àrea de la biomedicina procedents de l’Índia de realitzar la tesi doctoral en instal·lacions de l’IDIBELL.

Anusha Konetti és la primera estudiant que es beneficia d’aquest programa. Al seu país es va llicenciar en biologia i va fer un màster en biologia molecular. Ara, gràcies a aquest acord, està fent el doctorat al laboratori de neuropatologia de l’IDIBELL. L’Anusha vol ser un model per als estudiants, especialment per a les noies, de les àrees rurals d’Anantapur, a l’Índia.

Quins són els seus interessos en la recerca, cap a on es dirigeix la seva tesi?

Des de sempre m’ha interessat la neurociència. Primer, volia ser metge però finalment vaig estudiar biologia, cosa que m’ha obert una via per estudiar què passa al cos humà. En el laboratori d’Isidre Ferrer estic estudiant els aspectes bioquímics de la malaltia de Parkinson a la recerca de biomarcadors que ens ajudin a entendre la malaltia i, en el futur, trobar noves aplicacions terapèutiques.

Com arriba el seu interès per estudiar la malaltia de Parkinson?

Quan vaig acabar la carrera no tenia gens clar cap a on em dirigiria. De fet, va ser el mateix Vicente Ferrer qui em va empentar cap a aquesta recerca. Jo estudiava a 300 quilòmetres d’Anantapur i quan tornava a casa sempre parlava amb ell i em preguntava què volia fer quan fos gran i jo encara no sabia què dir-li. Ell em deia que estudiés per curar la seva malaltia, el Parkinson, i jo li contestava “però pare, li dèiem així, jo no sóc metge”, “doncs estudia la malaltia perquè altres la curin”. Ell em va ensenyar el camí i el fet que jo sigui aquí ara és perquè ell em mira des del cel i em beneeix des d’allà.

Com va anar?

Ha estat tot un cúmul de casualitats per això crec que ell té alguna cosa a veure. Just un any desprès de la mort de Vicente Ferrer, va viatjar fins a Anantapur el gerent de l’hospital de Bellvitge, Xavier Corbella. Jo estava estudiant a Mysore, a més de 300 quilòmetres, però casualment vam poder parlar per telèfon. Vam parlar uns vint minuts, i li vaig preguntar si tenia contactes als Estats Units perquè jo volia anar a continuar els meus estudis allà, i ell em va dir que també podria fer el doctorat a l’IDIBELL, a Barcelona.

Més casualitats. Al setembre del 2010 vaig venir a l’Hospitalet per conèixer els grups de recerca i veure quin d’ells encaixava més amb els meus interessos. Isidre Ferrer estava fora però, finalment, vam poder trobar-nos una tarda. Vam estar parlant una hora, em va ensenyar els laboratoris i vaig pensar que era aquí on jo volia treballar.

Va passar més temps fins que el març de 2011 Xavier Corbella i el director general de l’IDIBELL, Emilià Pola, van viatjar a la Índia a signar oficialment el conveni amb la fundació Vicente Ferrer.

Com ha estat l’adaptació?

Al principi tot va ser molt complicat per temes burocràtics: l’obtenció del visat, l’homologació dels meus estudis… Vaig perdre molt de temps anant a buscar aquests papers i pensava que no arribarien a temps per començar el doctorat. Sort que persones com Xavier Corbella, Marga Nadal i Emilià Pola em van ajudar molt. La veritat és que no sé com agrair-los tot el que han fet per mi. Ho vaig passar malament però al final tot es va solucionar i ara sóc molt feliç aquí. Visc amb una família molt maca a Cornellà i al laboratori tinc molt bons companys.

I pel que fa a una nova ciutat, una nova cultura?

La veritat és que no surto gaire, he après a moure’m en metro per la ciutat per venir aquí i per anar a les classes d’un altre màster que estic fent. I no crec que hagi de canviar gaire cosa més. Als meus pares no els agradaria gaire que m’adaptés massa a la cultura occidental i ells tenen total la seva confiança en mi, així que no faig res que els pugui molestar. Els explico tot el que faig. M’estic amb la família que m’acull i amb els companys del laboratori.

Quins són els teus plans en el futur?

Tinc moltes ganes de fer el doctorat i llegir la tesi, i desprès faré una estada postdoctoral però no sé si aquí o en un altre lloc. En tot cas, crec que el meu futur anirà lligat a l’educació. Crec que és bàsica per al desenvolupament de les persones i també de la societat. D’alguna manera m’agradaria ajudar a transmetre aquest missatge, especialment a les noies de l’Índia que creuen que el seu únic futur és casar-se i que sigui el seu marit qui treballi i les mantingui. Si torno a l’Índia, m’agradaria crear programes dins la Fundació Vicente Ferrer per fer-ho. O com a mínim, tornar-hi una vegada a l’any per ajudar-los a transmetre aquesta idea.

Creu que es pot convertir en un model per als joves acollits per la Fundació Vicente Ferrer a Anantapur?

Això espero. Treballo i estudio molt dur per ser-ho, i d’aquesta manera ajudar la Fundació. De fet, el meu cas és una mica diferent perquè jo no formava part dels estudiants acollits per la Fundació però els meus pares fa més de 30 anys que treballen a l’organització fundada per Vicente Ferrer. En tot cas, tinc una obligació amb la Fundació Vicente Ferrer, de fer els meus somnis realitat fent e doctorat. Espero que això ajudi a altres estudiants a adonar-se com n’és d’important estudiar i rebre una educació.

Març 2012

Notícies relacionades |Noticias relacionadas | Related news

Comments are closed.

Home | eHub | Email